Restaurar transforma: quan restaurar un camí també et transforma per dins
Aquest cap de setmana hem viscut una experiència que ens ha canviat la perspectiva a molts de nosaltres. El que va començar com una senzilla acció de restauració de camins es va transformar en quelcom molt més profund: comunitat, connexió, natura, resiliència… i amistat.
La Transpirenaica Social Solidària (TSS), la plataforma de rutes Wikiloc i la Fundació Kilian Jornet ens vam unir per organitzar un stage de cap de setmana amb joves en situació de vulnerabilitat. L’objectiu? Convertir el projecte Restore the Trails en una experiència transformadora, on no només restaurem camins, sinó que ens restaurem a nosaltres mateixos i enfortim la nostra connexió amb la natura.
Una gran compenetració
El punt de trobada era el refugi Cap de Rec, a l’Espai Natural Protegit de la Tossa Plana de Lles i Puigpedrós, on la Fundació Kilian Jornet desenvolupa un projecte de conservació. Allà ens esperava en Jordi, tècnic especialista en manteniment de senders:
“Tots els camins necessiten ser restaurats. Hi són des d’abans que les carreteres; cal mantenir-los com a part del patrimoni històric i natural.”
El mètode de la TSS consisteix a donar als joves responsabilitats reals, empoderar-los a través de l’acció. Així, cada participant va assumir un rol. En Mahamadou, a qui anomenàvem Baldeh, estudiant de jardineria, de seguida es va unir a en Jordi com a ajudant. Ell també havia treballat amb pedra seca:
“Totes les pedres serveixen, però no a tot arreu. Cal buscar el lloc adequat per a cadascuna.”
Amb esforç i rialles, vam anar netejant el camí, construint trencaigües i graons de pedra seca. Tres hores van passar volant. Al final, vam mirar enrere i vam veure la feina feta: tres trencaigües, dos trams escalonats… i una profunda sensació d’orgull col·lectiu.
A la tarda, l’Eudald, biòleg de la Societat Catalana d’Herpetologia, ens va acompanyar en el retorn al refugi, mostrant-nos rastres que podíem trobar a la muntanya. Encara que no veiéssim animals, estàvem envoltats d’ells: marmotes, guineus, martes… i fins i tot vam aprendre a distingir quin tipus de rosegadors hi havia segons com les pinyes havien estat menjades.
L’Isma era el jove coordinador de la ruta, que ens guiava gràcies a Wikiloc. En Salah i la Sonita anaven al final del grup, encarregats que ningú es quedés enrere. Wikiloc, a més d’oferir la tecnologia de seguiment del recorregut, patrocinava l’acció:
“Un privilegi formar part d’una acció amb doble impacte positiu. Escoltar les històries d’aquests joves i veure com, en només un cap de setmana, la natura es converteix en un espai d’acollida i transformació, emociona profundament. Amb accions així, Wikiloc no només restaura camins, també ajuda a restaurar vides.”
Reflexionem plegats
El dia va passar volant. Al vespre, ja érem al refugi, a punt de sopar. El cel estrellat era impressionant; molts veníem de Barcelona, i això no es veu sovint. La pau i la quietud de la muntanya convidaven a reflexionar. Abans de dormir vam fer el tancament del dia. La Maria, que estudia educació i integració social, va liderar la conversa:
“Què hem après avui? Què ens ha sorprès?”
Cal estar amb gent diferent per aprendre, vaig pensar. I en només un dia havia escoltat moltes històries: dures, sí, però també plenes de força i esperança.
El diumenge va començar tan lluminós com el dia anterior. Després d’esmorzar, vam fer una caminada fins al Llac de l’Orri, un llac glacial envoltat de bosc. En un clar, la Núria Burgada, educadora de la Fundació Kilian Jornet, ens va guiar en una sessió de meditació a l’aire lliure:
“Som part del bosc. Sense els seus recursos no podríem sobreviure: ens alimenta, ens dona aigua, respirem gràcies a ell. No som un element extern a la natura, som natura. I només si la coneixem, la podrem estimar i protegir.”
Cadascú va triar un ésser que el representés. La Maria va escollir la flor de lotus: “Neix del fang, però quan floreix, ho fa blanca i forta.” L’Imelda va escollir el gat, la Malena el tigre. Mentre caminàvem de tornada, parlàvem de tot: d’on venien, què somiaven, què volien aconseguir. Tots amb motxilles diferents… però ningú es queixava del pes. Era part del camí. I vaig pensar: que diferents són les nostres motxilles, i que fàcil és oblidar-ho.
De retorn al refugi, després de dinar, vam fer el tancament del cap de setmana. La Maria va tornar a llançar les preguntes:
“Què ens enduem d’aquests dies? A què em comprometo?”
La Vaina, la Lesy i la Fàtima van parlar de la natura, de conèixer-la més, d’apreciar-la i protegir-la:
“Aprendre a cuidar la natura.”
“No rendir-me.”
“Seguir caminant.”
I jo, què m’enduc? M’enduc les seves històries, la seva resiliència, la seva manera de mirar el món amb esperança. M’enduc la consciència dels nostres privilegis i la certesa que tots, en algun moment, som vulnerables. Tots hem de treure pedres que ja no ens serveixen per poder avançar. M’enduc també un compromís: fer visibles les seves històries i crear més espais on compartir motxilles i camins.
El lema del cap de setmana era “Restaurar per transformar”, i ara entenc el seu sentit. No es tractava només de transformar els joves, sinó de transformar-nos tots: com a persones, com a comunitat, com a societat.
Restaurar camins, restaurar vincles, restaurar consciències
Gràcies a la Irene, l’Eulàlia i en Ramon, de la Transpirenaica Social Solidària, per obrir-nos la seva comunitat; i a l’equip de Wikiloc per fer possible aquesta experiència. I a tots els joves: en Salah, la Fàtima, l’Isma, l’Imelda, la Maria, la Malena, la Sonita, la Vania, la Lesy, en Mahamadou i l’Oslay, per la força que transmeten. Vam marxar amb les mans plenes de fang… i el cor ple d’aprenentatge.
Construcció de 3 trencaaigües i dos seccions d’esgraons.
Fotos de @_avisuals