La Societat Catalana d’Herpetologia (SCH) és una entitat científica dedicada a l’estudi, conservació i divulgació de la fauna herpetològica (amfibis i rèptils) a Catalunya. Les nostres accions inclouen l’elaboració de projectes de conservació, seguiments de poblacions d’herpetofauna, creació i restauració d’hàbitats, activitats de divulgació i sensibilització, així com la coordinació amb altres entitats i administracions per garantir la protecció de les espècies autòctones.

Els amfibis i els rèptils presenten ecologies i comportaments diferenciats, la qual cosa implica que els protocols de seguiment han de ser adaptats a les característiques específiques de cada grup. En el cas dels amfibis, els seguiments consisteixen en dur a terme visites nocturnes a punts d’aigua i trams fluvials, on es quantifiquen les postes, els capgrossos i els individus juvenils i adults.

Pel que fa als rèptils, les metodologies de seguiment són diverses i es personalitzen segons les necessitats de cada espècie. Una de les tècniques més utilitzades és el mètode de captura-recaptura, especialment aplicat a les tortugues. Aquest mètode implica la utilització de trampes de caiguda, en les quals es capturen individus, se’ls marca i es tornen a alliberar. A través de múltiples recaptures, es poden estimar les tendències poblacionals i obtenir dades sobre l’estructura de la població.

Un dels protocols més importants que utilitzem és el mètode Distance sampling methodology. En aquest protocol, dos observadors recorren transectes marcats i registren tots els individus observats, juntament amb dades ambientals específiques, així com la distancia i angle al qual es troba l’exemplar censat. Aquesta tècnica és especialment eficaç per a espècies com el llangardaix pirinenc, la sargantana de mollera i el llangardaix ocel·lat. El mètode Distance ens permet estimar les densitats poblacionals de les espècies en àrees determinades, així com monitoritzar l’evolució de les seves poblacions al llarg del temps. Recentment, aquesta metodología ha sigut una eina fonamental per avaluar les poblacions de llangardaix pirinenc, una espècie que està situat a la categoria de màxima amenaça («En Perill») al Catàleg de fauna salvatge autòctona amenaçada de Catalunya.

La presència d’aquestes espècies a les zones dels Pirineus és un indicador fonamental de l’estat de conservació d’aquests ecosistemes muntanyencs. La seva protecció és essencial per garantir la biodiversitat d’aquestes àrees tan úniques i fràgils.

La sargantana de mollera es troba a Catalunya generalment a partir dels 1.400 metres d’altitud i, com el seu nom indica, està associada a les zones herbàcies humides d’alta muntanya, les molleres. Aquestes àrees són especialment sensibles a la dessecació, ja que l’augment de les temperatures derivat del canvi climàtic, així com la degradació provocada per la sobrepastura, estan posant en perill la seva estabilitat i funció ecològica. Pel que fa al llangardaix pirinenc, es distribueix a partir dels 1.600 metres i la seva presència es restringeix a zones muntanyenques molt concretes. Aquesta subespècie, (Lacerta agilis garzoni)i, està catalogada com “En Perill” al catàleg de fauna salvatge autòctona amenaçada de Catalunya, una classificació que subratlla la delicada situació d’aquest llangardaix endèmic i únic dels Pirineus orientals. Aquesta subespècie depèn d’ecosistemes muntanyencs molt específics, que es veuen amenaçats per la pèrdua d’hàbitats, l’augment de les temperatures i altres canvis derivats del canvi climàtic, fet que la fa encara més vulnerable. D’altra banda, el  llangardaix ocel·lat, l’espècie de llangardaix més gran d’Europa, tot i ser més comuna a cotes més baixes, la seva presència als Pirineus és significativa, ja que es pot trobar des del nivell del mar fins als 2.000 metres d’altitud. Aquesta espècie ha patit una regressió considerable en les últimes dècades, amb una disminució notable de les seves poblacions a causa de la pèrdua d’hàbitats, la fragmentació dels espais naturals i altres amenaces derivades de l’activitat humana. Actualment, el llangardaix ocel·lat està categoritzat com “Gairebé amenaçat” per la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (IUCN).

Per tots aquests motius, la supervivència d’aquestes espècies, i moltes d’altres, està directament vinculada a la conservació dels hàbitats muntanyencs que ocupen. La protecció d’aquestes zones és fonamental per preservar la biodiversitat i garantir l’estabilitat dels ecosistemes dels Pirineus.

Els rèptils juguen un paper fonamental com a bioindicadors dels efectes del canvi climàtic, ja que, com animals ectoterms, depenen directament de la temperatura ambiental per regular la seva pròpia temperatura corporal. Aquesta dependència els fa especialment sensibles a les variacions de temperatura. Els canvis en els patrons de temperatura afecten diversos aspectes de la seva biologia, com la reproducció, la mobilitat i l’alimentació. A més, els rèptils mostren canvis en els seus cicles biològics (fenologia) davant l’escalfament global, com l’avançament de la seva activitat i reproducció. Així, les alteracions en les seves poblacions i distribució poden ser un reflex de com els ecosistemes responen als canvis climàtics i, per tant, servir com a senyals d’alerta per la salut de l’ecosistema en general.

Els principals reptes per a la conservació dels rèptils a Catalunya, i especialment als ecosistemes d’alta muntanya, són diversos i complexos. Un dels problemes més greus és la sobrepastura, que altera l’equilibri ecològic del paisatge. Aquesta pràctica uniformitza els espais, eliminant la vegetació arbustiva i herbàcia que els rèptils utilitzen com a refugis i fonts d’alimentació. La sobrepastura també pot genera un sobretrepig de les zones humides d’alta muntanya hàbitat de la  sargantana de mollera. Un altre repte important és la sobrefrequentació dels espais naturals, així com dur a terme activitats en camins no establerts. Aquesta afluència massiva de visitants genera una pertorbació constant de la fauna, no només dels rèptils, sinó de tot el conjunt d’espècies que habiten aquestes zones. La fragmentació dels hàbitats també és un factor crucial. La construcció de grans infraestructures com pistes d’esquí, carreteres i altres projectes d’urbanització a zones muntanyenques afavoreix la separació dels hàbitats, creant barreres que limiten els moviments dels animals i afecten la seva capacitat per trobar aliment o refugis. El canvi climàtic i l’augment generalitzat de les temperatures suposen un dels principals reptes per a la conservació dels rèptils, especialment als ecosistemes d’alta muntanya. Moltes espècies que habiten aquestes zones estan adaptades a climes freds, i a mesura que les temperatures globals augmenten, es veuen forçades a desplaçar-se a altituds més altes en cerca de condicions més fresques. No obstant això, aquest desplaçament té una limitació natural: les zones més altes de la muntanya no poden proporcionar més refugi un cop s’arriba al límit d’altitud.

Les persones que visiten hàbitats naturals on habiten rèptils poden jugar un paper fonamental en la seva conservació adoptant bones pràctiques. És important respectar els camins establerts i evitar desviar-se’n per no causar alteracions als hàbitats naturals, especialment en zones sensibles per a la fauna. Així mateix, s’ha d’evitar absolutament la captura o manipulació dels animals, ja que això els provoca estrès i altera el seu comportament natural. També és essencial no abocar residus al medi ambient, ja que poden contaminar l’entorn i pertorbar l’ecosistema. A més, cal evitar fer sorolls forts, ja que el soroll excessiu pot pertorbar la fauna i alterar el seu comportament, especialment durant les èpoques de reproducció i alimentació. No s’ha d’introduir espècies invasores, que poden competir amb les espècies locals per recursos vitals com el menjar i els refugis, posant en perill la seva supervivència. A més, voldríem afegir que si les persones que visiten aquests hàbitats observen un rèptil o qualsevol tipus de fauna que puguin identificar, seria molt útil que registressin la dada en portals de ciència ciutadana com Ornitho.cat o iNaturalist. Conèixer la ubicació exacta de les espècies és essencial per a la seva conservació, ja que facilita el seguiment de les poblacions i contribueix a recollir dades valuoses per a la protecció de la biodiversitat.